Estic molt contenta i agraïda amb les companyes que han apostat per atorgar-me aquesta Medalla d’Or. Em sento molt satisfeta, perquè també ha servit per posar en valor tot el que s'ha fet i, en especial, un projecte amb tanta gent implicada d’arreu de Catalunya com és l’Equip d’Emergències del Col·legi.
Vaig començar per fer una substitució de quatre mesos d'un embaràs i em vaig quedar 4 anys. Estava a hospitalització general, però també, al servei d’urgències. Allà vaig viure situacions que em posaven cara a cara amb el dolor de les famílies. Va ser el meu primer contacte amb situacions d'impacte.
Sí, vaig començar sola. Amb polítics molt joves i amb moltes ganes de treballar per la ciutadania, però que no sabien ben bé què podia fer el treball social..., vaja, ni jo ho sabia! Suposo que soc una dona de reptes, així que m'hi vaig posar i amb els anys vam estructurar i consolidar els Serveis Socials de l’Ajuntament.
Era una etapa d’anar fent créixer els serveis socials. Amb una motivació increïble per part de les professionals, amb una creença que érem lluitadores i que havíem de defensar els drets socials. Teníem l’empenta per afrontar el que fos.
Per una banda, tenim una Llei de Serveis Socials de fa molts anys i tenim una pobresa i vulnerabilitat que han anat augmentant i fent-se més complexes. La mirada social no està ben desenvolupada i depèn de cada Ajuntament. Uns la desenvolupen cap a l'àmbit assistencialista. És a dir, doni vostè moltes beques, molts aliments, doni vostè... I altres, els menys, miren més cap a la prevenció. Per tant, tenim grans equips de professionals enmig d’organitzacions amb manca de mirada social i amb una població que reclama cada dia més drets que no es poden atendre.
Estem transformant els Serveis Socials Bàsics en serveis centrats només en la gestió de recursos, però estem oblidant la seva essència: la intervenció i l'acompanyament personalitzat. L'objectiu hauria de ser preguntar-nos com podem ajudar realment a la població i com podem establir un vincle professional de relació d’ajuda. Si no aconseguim aquesta vinculació, no podem treballar de manera efectiva amb aquella persona o família. Proporcionar una beca de menjador, per exemple, és una gestió administrativa, no és treball social. El treball social implica construir relacions, entendre les necessitats des d'una perspectiva integral i oferir suport que empoderi la persona i fomenti el canvi.
El treball social ha de ser proactiu, generador de vincles i orientat a l’empoderament, no només un gestor de recursos. Les professionals del treball social tenim una capacitat excepcional per acompanyar i una mirada integral poderosa, però és el sistema qui ens limita. Per això, ens hem de plantar i dir: prou, per aquí no passem.
Va ser l’any 2000 arran d’un accident d’autocar a la província de Sòria en el qual viatjaven adolescents d’una escola concertada de Ripollet. En aquell moment jo treballava a l’Ajuntament i vam tenir clar que havíem d’anar a l’escola. Com et pots imaginar allà hi havia un caos absolut. Era una situació molt dura. Vam decidir organitzar un autocar per anar amb els pares i mares a Sòria. Aquell viatge va ser el meu primer contacte amb situacions tan doloroses com acompanyar les famílies en moments de gran patiment.
A la setmana del funeral conjunt, vaig anar a visitar totes les famílies. Estaven molt malament i per això vaig proposar a l’alcalde contractar un servei d'atenció psicològica per atendre aquests pares, mentre que jo m’encarregava de la part social. Va ser una intervenció de 3 anys, any i mig d'atenció individual, amb atenció psicològica i atenció social, i un any i mig d’atenció grupal. Va ser un projecte finançat íntegrament per l’Ajuntament.
Que una treballadora social estigués present, i molt present, perquè liderava la intervenció, juntament amb un psicòleg... Era molt innovador. A partir d’aquell moment em van començar a trucar de tot arreu, col·legis, entitats, universitats... Vaig estar un any voltant explicant l’experiència.
D’una forma força curiosa. Estic col·legiada des de que vaig acabar la carrera i un dia vaig trucar i no em vaig sentir ben atesa. Vaig demanar per parlar amb la degana, la Núria Carrera, i em va donar cita. Parlant va sorgir el tema de les emergències i, quan vam acabar, em va preguntar: tu faries formació sobre això? I vaig dir, i tant! Omplíem cada curs!
Amb aquest èxit vam veure que calia anar més enllà perquè estàvem formant a persones que no les cridaria mai ningú per atendre una emergència. Aleshores va ser quan vam aconseguir el conveni amb Protecció Civil. Després va venir més formació, la creació de la Comissió i de l’Equip. Vam començar a treballar fent protocols, guàrdies... creient que mai a la vida ens cridarien.
Efectivament, la primera activació de l’Equip d’Emergències del Col·legi. Vam actuar com vam poder. A l'aeroport hi havia molts grups, Creu Roja, psicòlegs, els del trauma, una pila d’armilles de tots colors i tots al carrer. No ens deixaven entrar. Al final, per la nostra persistència, vam aconseguir entrar a la sala on estaven les famílies i apropar-nos a la gent. Arran d’això, quan van traslladar les famílies a un hotel de Castelldefels, el director general em va dir si em veia amb cor de liderar tota l’atenció psicosocial i, com sempre, vaig dir que sí, que endavant!
Primer, molts aprenentatges. Després de cada emergència fèiem un qüestionari a les treballadores socials activades per saber com estaven, com s’havien sentit, coses positives, a millorar... Tot això ens ha permès consolidar-nos com un equip potent i molt unit, tot i estar disperses arreu de Catalunya. Crec que ningú s'ha sentit sola en les emergències que ha participat. I això és molt important perquè et dona força, et dona seguretat i et sents segura amb la teva intervenció. Clar que et pots desmuntar en algun moment, però buscarem una forma de desfogament. I si ploro, ploro, i quan estigui bé torno a entrar.
Crec que queda molt de camí, però penso que la intervenció a la Dana, a València, marcarà un abans i un després. Tot i que per als mitjans de comunicació seguim sent invisibles, en realitat, les treballadores socials han estat al costat de les persones afectades des de l’inici de la tragèdia, fent un treball poc reconegut però necessari. Sabem treballar, però no ens sabem vendre. Així que hem de seguir lluitant.
El primer pas és trencar les barreres que ens imposa un sistema que sovint ens desvia del nostre propòsit com a treballadores socials. Tenim molt clar el nostre rol a la societat: lluitar pels drets socials, per la justícia social, i estar al costat dels més vulnerables, no només per defensar-los, sinó per acompanyar-los i empoderar-los en la seva lluita.
En segon lloc, cal que les universitats formin professionals preparades per afrontar els reptes socials amb determinació, esperit crític i una actitud proactiva, conscients que el treball social implica lluitar pel benestar i els drets de la població.
Finalment, el gran repte és reivindicar i visibilitzar el nostre rol essencial dins la societat, demostrant la seva importància en la construcció d’una societat més justa i inclusiva.