Pallassos sense Fronteres fa una feina social a llocs afectats per causa bèl·lica i/o desastres naturals on el somriure i el riure aporten resiliència, alegria i ganes de viure. Que una entitat com la vostra reconegui la nostra labor és per a nosaltres molt important perquè visibilitza la nostra feina i la importància del riure per generar suport emocional, esperança i resiliència.
Organitzem expedicions d'artistes professionals de les arts escèniques, principalment pallassos, pallasses i artistes de les arts escèniques, que col·laborant voluntàriament en els camps de refugiats i a zones afectades per desastres, com ara mateix pel terratrèmol de l’Atles del Marroc, per les inundacions de Rio Grande do Sul al Brasil, de Valencià; com també donant suport a artistes del Líban amb els que fa anys que hi treballem.
Va néixer gràcies a la iniciativa dels infants i mestres de l’escola Projecte on la meva germana era la infermera. Enmig del dinar de Nadal de 1992, a casa dels meus pares, vaig rebre la trucada dels nanos de l’escola que em van proposar fer un espectacle en un camp de refugiats a prop d'Itàlia dins del marc d’una festa per demanar pau en l’estrenada guerra Balcànica.
El 23 de febrer en companyia de la meva companya Montserrat Trias i Muñoz i el nostre fill de 14 anys, Blai, vam recórrer els 1260 Km, que separen Barcelona de la península d’Ístria i el 26 de febrer abans de l’hora de dinar representàvem l’espectacle de carrer, CLOVNI. El resultat va ser aclaparador. Acabada la funció, les diferents famílies enfrontades per la guerra van riure junts fins a plorar de totes de les provocacions del pallasso.
El maig d'aquell 1993 tornarem a creuar la frontera Iugoslava, amb els malabaristes Boni i Caroli, buscant camps de refugiats a la zona de Varazdin. Les sensacions i emocions del primer viatge es va repetir. El que fèiem era molt útil i ja no veiem marxa enrere. En el llarg viatge de tornada, l’idea de crear una forma d'organitzar-se era clara.
Un 23 de juny de 1993, en el despatx de Josep Maria Socies Humbert, es va crear l'associació, amb amics del barri, companys d’ofici i membres d’entitats pacifistes. Vàrem fer una crida que va generar vuit expedicions el mateix 1993, autofinançades pels propis artistes.
Més de 500 expedicions a 100 països diferents
A 15 països, com França, Suècia, Bèlgica, Alemanya, Estats Units, Canadà, Brasil, Índia, Sud-àfrica, Brasil, Suïssa, Austràlia, Regne Unit, Finlàndia i Irlanda.
El mateix que aquí, principalment espectacles d'humor i circ; actuem en els camps, en les escoles, els hospitals... Anem als llocs on es troben els nens i nenes afectats per portar-los moments d'alegria en comunitat; perquè aquests moments d'alegria els donen suport emocional i els ajuda a reduir els efectes de l'estrès posttraumàtic.
Podem resumir-ho amb la paraula resiliència. Estem convençuts que el riure és una arma poderosa per aconseguir-ho, perquè atorga un moment de relaxació, alegria, d’escapar dels pensaments negatius. També sentiment de solidaritat, de sentir-se acompanyat, de sentir que els pallassos han vingut fins al meu poble o barri per acompanyar-me.
També és un espai de comunitat. L'espectacle és un esdeveniment que fem per a un grup o comunitat que comparteixen junts una activitat i els atorga un sentit de pertinença on tots són iguals.
I, per suposat, genera desinhibició. Els desastres naturals i les guerres generen problemes greus que fan que els adults estiguin preocupats i els nens amb por. Moltes vegades els nens i adolescents actuen exageradament per no causar problemes o assumeixen noves responsabilitats. Els espectacles els permeten ser nens novament i tenir el permís per ser entremaliats i despreocupats.
Ens ajuda a veure el món des d’un altra mirada i ens es fa veure la importància de la nostra feina. Aprenem molt de la humanitat, ens alimenten les rialles, les mostres d'afecte i l’agraïment dels nens i nenes que visitem. Ens fa valorar el que tenim i el lloc on vivim.
Intentem veure-la amb esperança. Tant de bo algun dia la nostra tasca no sigui necessària, perquè significarà que van acabar les guerres.
Continuar fent el que estem fent. Arribar als llocs que ens necessiten, que cada cop són més, lamentablement. Volem que tots els col·lectius propers a PSF, no només artistes sinó totes les persones amb sensibilitat social com les integrants del vostre Col·legi siguin part com a socis i seguidors de la nostra tasca.
