Molt agraïda i contenta. Vull aprofitar per donar les gràcies a les seccions col·legials que em van proposar i a les persones que em van donar suport en la votació. Estic molt satisfeta i emocionada!
La meva entrada al món acadèmic està relacionada amb una de les primeres feines que vaig tenir com a treballadora social. L’any 70 vaig començar a treballar en un centre nou de l’Ajuntament de Barcelona, el Centre Municipal Fonoaudiològic, format per un equip multidisciplinari que feia, per una banda, diagnòstic mèdic, psicològic i audiològic i, per l’altra, teràpia, logopèdia i treball social. En aquest centre s’atenia les necessitats de l’escola municipal de deficients auditius severs i, també, es realitzava atenció ambulatòria a tota la població.
Aleshores, a l’Escola de Treball Social, on jo vaig estudiar, una cosa habitual que es feia era demanar a professionals en actiu que expliquessin què feien, per què ho feien i com ho feien. Vaig anar a explicar la meva experiència i així és com vaig fer el primer contacte amb la universitat.
Vaig començar fent classes sobre serveis socials i, en part, sobre polítiques socials. Teníem un pla d'estudis molt inicial que encara no era oficial a nivell estatal i estàvem lluitant, juntament amb la resta d’escoles de treball social de l’estat i les associacions d’assistents socials, per aconseguir el reconeixement per part del Ministerio.
Oferíem un ensenyament que era molt nou, tot i ser d’una professió, com és el treball social, que té una àmplia tradició. Pensa que tot el debat a l’entorn de la professió ja s’inicia internacionalment al voltant del 1870 i les primeres escoles de treball social, com la de Londres, Berlín, Nova York o Amsterdam, es creen a finals del segle XIX.
El director de l’escola en aquell moment, psiquiatra de professió, marxava i es va decidir posar al capdavant a una treballadora social. Es va votar i vaig sortir. L’Escola era molt petita, tenia 75 alumnes i estàvem en un context de molta incertesa política i també de molta lluita per aconseguir el reconeixement com a estudis oficials! Et parlo de l’any 1976.
Estàvem totes implicades en aquesta lluita. Les escoles que depenien de l’església, les que no, les associacions d’assistents socials d’arreu d’Espanya i, fins i tots, les assemblees d’estudiants. Fèiem treball conjunt i, també, cadascuna fèiem les nostres gestions, però totes amb el mateix objectiu i els mateixos arguments. Va ser un camí llarg i amb molta feina d’anar insistint. Així vam aconseguir ser estudi oficial l’any 1983 i que s’aprovés el primer pla d’estudis el 1986.
Moltíssims! És estar en permanent contacte amb algú que vol començar a fer una cosa que és molt important per a la seva vida, que vol ser professional d'una determinada àrea i que es pregunta constantment que farà i com anirà la seva vida. A l’Escola el que sempre vam intentar fer és acompanyar les estudiants en aquest procés d'interrogació.
El que més m’ha agradat és poder veure com els i les estudiants van construint el seu pensament sobre un determinat tema, descobrint una interrelació d'allò que s'està parlant amb una altra cosa, com fan una variació d'un a priori que tenien. És a dir, formar part de tota aquesta construcció, podríem dir-ne interna i que en part és racional, però que també en part és molt emocional.
El treball social és una de les professions que té més contacte amb la realitat social i és el termòmetre previ de situacions que un temps després s’ha vist que s’havien d’atendre socialment. I això és perquè s’està a peu de carrer, a trinxera. A les associacions de veïns, d’afectats, de dones, de pares... Els professors de l’Escola de Treball Social eren els i les treballadores socials que estaven en aquests serveis i territoris. I els estudiants feien pràctiques allà! A més, des de primer del Grau hi ha contacte amb la realitat, a través de xerrades, visites i pràctiques en diferents moments. Per tant, està molt connectat!
La burocratització està en l’ADN de les administracions espanyoles i això és dificilíssim de canviar. Hi ha una verticalització i segmentació entre sistemes (sanitari, escolar, judicial, serveis socials, etc.), però les persones no van per trossos. Això condemna a la població a fer una enorme quantitat de tràmits i a intentar entendre la lògica de cada administració, cosa que és un laberint. Això s’ha de trencar.
I per a les professionals és un greu problema perquè moltes vegades no tenen la possibilitat de posar-se fortes per defensar la seva part de treball amb les persones, amb les famílies, amb les comunitats i, a sobre, es trobem amb un allau de demanes molt ansioses i de persones rebotades. Tot això genera molt malestar!
Tothom té la potencialitat de fer recerca, però no les possibilitats de fer-ne. El dia a dia no ho permet. En totes les professions es fa recerca, però és un error demanar a tothom que en faci. Sí que l’hem de tenir al cap, fins i tot, com una eina per saber com quina ha estat l’efectivitat o el resultat d’un projecte o una intervenció.
Dit això, quanta més recerca puguem fer i de tot tipus molt millor! Però sobretot s’ha de tenir clar què és una recerca, quines són les bases, les dinàmiques, definir bé el projecte, perquè ho vull, i saber sobre el camp o àmbit que tractaràs. Això és molt important!
La recerca en treball social no és d’avui. A l’escola de treball social de 1932 i a la del 1953 es feien tesines a final de curs que, certament, tenien una part de recerca. O, per exemple, si busqueu la Revista de Treball Social de 1973 hi ha tot un seguit de recerques fantàstiques de l’àmbit de la salut mental, en col·laboració amb psiquiatres de l’Hospital Clínic i amb una anàlisi de dades realitzada pel Centre de Càlcul de la Universitat de Barcelona. La responsable d’una d’aquelles recerques, en aquets cas sobre alcoholisme, era una treballadora social. Això és un exemple per dir, ja fèiem recerca! Què ho hem perdut? Potser, però ho hem de recuperar.
A les universitats ja s’està en aquest camí. De fet, ja es demana a l’alumnat que faci una certa pràctica i formació sobre aquest tema i, a més, el treball de final de grau no deixa de ser una recerca. Per tant, les persones que surten del Grau estan molt més preparades per fer-ne.
Crec que sí que es dona valor a la recerca. La professió té interès i sap de la importància de qüestionar, d’avaluar, de valorar què es fa, què es podria fer millor i què aportem a la societat. Tot això hi és! Però les oportunitats per fer recerca no són tantes, per això penso que val la pena, per exemple, incorporar-se a una recerca que ja estigui en marxa i participar en una part. I, poc a poc, si t’interessa i pots, anar introduint-te en aquest món.
Em vaig vincular al Col·legi, en aquell moment Associació, molt jove. Quan vaig començar a treballar al Centre Municipal Fonoaudiològic era la única treballadora social. Estar a l’Associació em va anar perfecte perquè em connectava amb professionals amb experiència i vaig aprendre moltíssim. El Col·legi ha estat un acompanyament, una descoberta... i jo també he aportat el que he pogut.
Soc molt partidària de l’associacionisme, el que li diem col·legiació, per l’activitat de representació i suport que representa. I estic molt en contra de les professionals que quan signen un informe o una recerca no posen el seu número de col·legiada, quan això és una garantia per a la ciutadania i de transparència social.
El marc conceptual i ètic de convivència que defensa el treball social està estretament vinculat a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. En base a aquest marc, el primer dels reptes seria lluitar sempre, de manera assertiva i amb respecte, per tot el que defensa aquesta declaració de convivència. Hem de fer escolta, elaborar-la professionalment, donar veu a les persones implicades i elaborar la veu de la professió per fer que les coses millorin. El treball social té un repte i una oportunitat perquè som una professió que està en el nucli de tots els processos socials que estan succeint.
El segon seria consolidar postgraus i màsters de qualitat, perquè els necessitem. Els estudiants poden tenir molt bona base generalista, però cal donar-los l’oportunitat que puguin tenir la possibilitat d’una formació més especialitzada en àrees concretes o en metodologies de treball.
El tercer seria deixar de dir que el treball social o els serveis socials s’ha creat avui. És un error i indica falta de coneixement. No hi ha una consciència de quin és el suport de coneixement sobre el treball social i hi ha coses molt interessants d’èpoques anteriors. Per tant, és molt important tenir la base que hi ha uns antecedents que han creat i treballat el que s’està fent actualment.
I, finalment, crec s’ha de treballar per consolidar les especialitzacions en treball social, per exemple, en salut mental, justícia, infància, gent gran, entre d’altres.
