Entrevistem a Carmina Puig, guardonada amb la Medalla d'Or del Col·legi en la categoria de Significació del treball social en el moment actual.
1. Com se sent després de rebre un reconeixement com la Medalla d’Or del Col·legi?
En primer lloc vaig sentir una gran sorpresa i em vaig sentir molt bé. Molt contenta pel reconeixement que suposa a la meva persona però també a la professió. Que puguem gaudir d'aquests premis és una manera de reconèixer al conjunt de les treballadores socials.
2. La docència és un dels àmbits que defineixen la seva trajectòria professional, com valora aquesta experiència? Que li aporta?
Sí, fa 37 anys que estic treballant en l'ensenyament del treball social, 18 anys a l'Escola de treball social de l'ICESB i 19 anys a la Universitat Rovira i Virgili. Ensenyar i acompanyar els estudiants en el seu procés de descoberta professional m'agrada molt i em sento privilegiada de gaudir-ne cada dia. La docència, la recerca sobre la intervenció social i la transferència d'aquest coneixement cap a la societat és una activitat que m'enriqueix. A més, des de fa uns anys, també tinc la sort de compartir docència sobre intervenció social del treball social amb estudiants de disciplines diferents com són l'antropologia, l'educació social o la pedagogia en un màster interdisciplinari d'Innovació social en la intervenció social i en un d'Antropologia urbana.
3. Dirigir el primer i únic doctorat interuniversitari que hi ha a Catalunya en treball social deu ser una de les seves principals fites, no?
És una fita més que ha aconseguit la nostra disciplina. Estem molt satisfetes totes les professores, tant de la URV com les professores col·laboradores de la UB o d’altres universitats de l'estat espanyol, que participen en el nostre programa de doctorat en Treball Social. Cada vegada hi ha més treballadores socials o d’altres professionals que s'interessen per fer-lo. També desperta molt d'interès entre treballadores socials procedents de Llatinoamèrica. Estem contentes de poder-les acollir i així promocionar encara més la recerca en treball social.
4. L’altre àmbit que marca la seva carrera és la supervisió. Expliqui’ns quina ha estat i és la seva activitat en aquest àmbit.
La supervisió és, alhora, un espai de reflexió i d’anàlisi de la pròpia pràctica, una reflexió i revisió sobre la feina que es fa i una forma d’atenció i cura dels professionals que inclou aprenentatge, revisió, suport i formació per millorar metodologies de treball i les intervencions professionals, però en cap cas té funcions de control. Es pot fer de manera individual o en grup i els elements fonamentals són l’escolta i permetre que flueixi l'analisi de la pràctica. M’agrada i m’interessa aquesta línia d’integració entre els coneixements i la pràctica. Per això, estudio la qualitat d’atenció, les formes d’intervenció social dels professionals que procuren cura i em dedico a la supervisió de la pràctica dels professionals.
Aquest diàleg amb aquips i professionals m’ha mostrat de forma evident la necessitat que els professionals prenguin consciencia de la necessitat i dels efectes que produeix estar treballant amb les situacions que es troben i així generar, en la mesura del possible, idees, pensaments i noves pràctiques així com instruments per estar atents als altres i a ells mateixos per evitar instal·lar-se en el malestar personal, en el malestar en els encontres amb l’altre o en el interior dels equips.
5. Per què la seva dedicació a aquest camp concret?
Eren les acaballes dels 80 i s’havien de construir els serveis socials i generar les primeres estructures de l’estat del benestar. Calia col·laborar en dissenyar i planificar la tasca, però les característiques del moment (pocs recursos econòmics, de personal, falta de estratègia institucional, joventut del sistema i dels professionals) van abocar-nos a revisar i discutir les dinàmiques dels equips i les opcions d’intervenció que feien servir. La convivència entre aquests dos vectors de treball: la construcció d’un sistema de serveis socials i la revisió reflexiva sobre el seu actuar era molt important i molt interessant. En aquesta construcció es comptava amb la col·laboració tècnico-política que perseguia oferir una bona atenció als ciutadans i cuidar els seus professionals perquè poguessin tenir un llarg recorregut.
Així, entro en contacte amb processos de supervisió en el sentit de revisió de la tasca i de la pràctica, així com d’atenció a l’equip i als companys.
M'interessa i entro en formació en matèria de supervisió, la practico, em superviso i finalment uns anys més tard completo un triangle molt valuós per mi que és la docència, la recerca i la transferència del coneixement en matèria de supervisió social.
6. Crec que cada cop hi ha més sensibilitat de les professionals en relació a la supervisió?
Sí, ho crec. I així ens ho indiquen els estudis i la participació de professionals en aquests espais. Segons l'estudi, realitzat per un equip de treballadores socials de la URV, patrocinat pel Col.legi i sota l'encàrrec de la secretaria d'Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, sobre l'estat actual de la supervisió externa als equips bàsics d'atenció social dels Serveis Socials Bàsics de Catalunya, ens indica que la supervisió és un dispositiu cada cop més habitual i més reconegut per part de tots els professionals de l'àmbit social. Hem vist que hi ha un alt índex de satisfacció en disposar d'aquests espais d’anàlisi de la pràctica i supervisió.
7. Quina ha estat i és la seva relació amb el Col·legi?
La meva relació amb el Col.legi és de molta col·laboració. Des de que vaig acabar els estudis em vaig col·legiar. Vaig estar en la Junta de Govern en els anys 90 i, posteriorment, mantinc una col·laboració i participació molt estreta en Comissions i en la RTS. He format part de diferents projectes de supervisió: grup de supervisores, creació i coordinació de la Comissió de Supervisió, direcció de les dues edicions de formació de supervisores, direcció de l'estudi sobre l'estat de supervisió, etc. M'agrada formar-ne part i col·laborar en millorar l'exercici del treball social, cosa imprescindible per dur a terme bones pràctiques professionals.
8. Segons el seu punt de vista, quins són els reptes principals té per davant la professió?
La professió sempre ha tingut reptes importants en els diferents moments històrics, que ha anat superant adaptant-se a les realitats socials que es donaven. La situació de la Covid-19 situa el treball social en la necessitat de repensar-se en dues direccions: l'acompanyament i l'ús dels mitjans no presencials per atendre les persones. En treball social l'alteritat és visible de manera significativa a partir del principi de solidaritat. Avui advertim que cada lloc de la intervenció, sigui presencial o digital, és una contesa entre nous i vells paradigmes.
La situació actual fa els problemes socials més complexos i els treballadors socials tenen molt a aportar, no sense preocupació, però sempre acompanyant a la ciutadania. La comprensió és la base de la confiança, imprescindible en moments convulsos. A les funcions clàssiques cal agregar-li les funcions d'acompanyament i de cura que són constitutives de la professió.
Les practiques socials es donen ara en un marc diferent, a vegades de molta angoixa, i requereixen d'una intervenció des de l'escolta, la paraula que acompanya i la clarificació de la intervenció del professional que es juga en cada procés de treball amb les persones. L'acompanyament està fortament vinculat a la idea de les cures. La cura ha de travessar la nostra pràctica perquè és la certesa que l'altre m'importa. La cura és la reciprocitat i això ens col·loca en un altre lloc: "si l'altre em cuida puc preservar la meva vida i al mateix temps cuidar de l'altre".
Els mitjans virtuals o digitals ens interroguen sobre com atendre i preservar l'altre que està allí. El teletreball és un instrument útil per a moltes coses i forma part de la tecnologia que ens hem dotat per optimitzar les tasques, però les persones que s'atenen no estan properes, no els podem donar la mà. Les noves maneres de treballar no són adequades en tots els sectors socials i, en alguns, és obviament impossible. Crec que encara estem lluny de ser-ne conscients de les conseqüències personals i socials. Mentrestant, necessitem continuar treballant, des del acompanyament desplegant una nova gestualitat o aproximació a l'altre. Necessitem una intervenció que, sigui quin sigui el mitjà, defensi i protegeixi l'autonomia de l'altre. Que la intervenció defensi el seu lloc i sentit.
9. A la gent que comença ara el seu camí professional, quins consells donaria?
Mantenir una formació i estudi permanent per poder estar oberts a descobrir noves pràctiques i coneixements transformadors. Buscar sinergies per generar intel·ligència col·lectiva i diàlegs col.laboratius. També comprometre's amb cuidar-se com a professionals per poder cuidar les persones i reclamar a les organitzacions que els cuidin.
